Jo i soj na viola e un aunàr,
il scur e il pàlit ta la ciar.
I olmi cu’l me vuli legri
l’aunàr dal me stomi amàr
e dai me ris ch’a lusin pegris
in tal soreli dal seàl.
Jo i soj na viola e un aunàr,
il neri e il rosa ta la ciar.
E i vuardi la viola ch’a lus
greva e dolisiosa tal clar
da la me siera di vilút
sot da l’ombrena di un moràr.
Jo i soj na viola e un aunàr,
il sec e il mòrbit ta la ciar
La viola a intorgolèa il so lun
tínar tai flancs durs da l’aunàr
e a si spièglin ta l’azúr fun
da l’aga dal me còur avàr.
Jo i soj na viola e un aunàr,
il frèit e il clípit ta la ciar.
O me donzel! Jo i nas
ta l’odòur che la ploja
a suspira tai pras
di erba viva… I nas
tal spieli da la roja.
In chel spieli Ciasarsa
- coma i pras di rosada -;
di timp antic a trima.
Là sot, jo i vif di dòul,
lontàn frut peciadòur,
ta un ridi scunfuartàt.
O me donzel, serena
la sera a tens la ombrena
tai vecius murs: tal sèil
la lus a imbarlumís.
Fantassút, al plòuf il Sèil
tai spolèrs dal to país,
tal to vis di rosa e mèil
pluvisín al nas il mèis.
Il soreli scur di fun
sot li branchis dai moràrs
al ti brusa e sui cunfíns
tu i ti ciantis, sòul, i muàrs.
Fantassút, al rit il Sèil
tai barcòns dal to país,
tal to vis di sanc e fièl
serenàt al mòur il mèis.
Giovinetto, piove il Cielo
sui focolari del tuo paese,
sul tuo viso di rosa e miele,
nuvoloso nasce il mese.
Il sole scuro di fumo,
sotto i rami del gelseto,
ti brucia e sui confini,
tu solo, canti i morti.
Giovinetto, ride il Cielo
sui balconi del tuo paese,
sul tuo viso di sangue e fiele,
rasserenato muore il mese.